Quan el context sociocultural és primordial per a entendre les realitats LGTBIQ+

“Les xiques homosexuals ací, si volem tindre fills, ens emborratxem. Fumem banga, coca, maria, el que més a prop tenim. Amb voluntat pròpia no te n’aniràs amb un tio. No ens agraden els penis. El meu cas va ser així. Les meues amigues em van aconsellar. No volia fumar, vaig beure mescla de licors i una o més vegades… ni me’n recorde ja... preferisc no recordar… em vaig ficar al llit amb el xic aquest que… en fi. La meua família em va dir que… estava molt de temps amb pressió. Van ordenar que tinguera un bebé que em substituïra, perquè m’havia perdut. La meua àvia va dir textualment que ”ja no ets filla de la família“ [...] Després que els donara un xiquet, van assegurar, em deixarien lliure, ja podria anar-me’n i morir-me, no els importaria. Mentida. L’acord era que, en donar a llum, cuidarien el xiquet, ara m’han abandonat”.

Trifonia Melibea Obono és una escriptora equatoguineana i membre de l’ètnia fang. Des del 2017 ha escrit huit relats sobre les realitats queer i amb perspectiva de gènere en el context de Guinea Equatorial. El fragment anterior, extret de la novel·la Yo no quería ser madre: vidas forzadas de mujeres fuera de la norma, mostra els matrimonis forçats a què se sotmeten els homes trans, les dones bisexuals i les lesbianes per no eixir-se’n de la “norma” de l’imaginari col·lectiu del país centreafricà.

Amb aquesta introducció, l’autora va voler mostrar la realitat d’una testimoni lesbiana que va haver de gestar per obligació davant la pressió de la seua família i la por de la marginació.

Obono explica que un dels sobrenoms que van posar a aquesta víctima va ser ‘somriure’, perquè sempre estava feliç, fins que va desaparéixer durant un any. No es va saber res de la seua situació. Van intentar trobar-la fins que un dia va tornar sola. I estava embarassada.

“Ja no somreia. Sempre estava en silenci. Les entrevistes les vaig fer durant el període de gestació i el moment del part. Des que la vam tornar a veure fins que va morir, tot va ser una cadena de desgràcies. En aquesta regió, les violacions grupals i els embarassos forçats formen part de les teràpies de conversió d’ús habitual per part de les famílies per a curar el lesbianisme de les seues filles”, destaca.

Els trenta protagonistes (homes trans i dones LGTBIQ+) apareixen de manera anònima per por de ser descoberts: “Cal tindre en compte que Guinea Equatorial no és una democràcia. Em van confessar que tenien més por de la repressió que podien patir per part de la seua família que de l’Estat”.

Seguint en aquesta línia, l’escriptora manifesta que aquestes accions contra persones amb una orientació sexual dissident estan reconegudes i acceptades per llei: “Totes aquestes normes són fruit del model occidental heretat per la colonització”.

“A través de la literatura i del periodisme, enfoque els meus estudis en el cos com a objecte de dominació i de poder, especialment els de les dones. A Guinea Equatorial, quan la família et repudia, et quedes sense cap mena de suport. Les xiques es cuiden entre elles com una manera de crear un nucli segur”, afirma.

A més, explica que les famílies mai estan presents en el part i, moltes vegades, s’emportaven el bebé per a fer xantatge a la persona gestant. “Triar l’orientació sexual no és una moda. Les famílies augmenten el nivell de repressió perquè la persona acabe cedint”, declara.

L’autora equatoguineana creu que l’escriptura és una forma directa de militància i una eina de canvi social: “No sabria dir si els llibres canvien l’escriptora o l’escriptora contribueix al canvi amb la seua escriptura. La teua vida es transforma perquè veus la por en aquestes persones a través dels seus ulls i, alhora, tens por per elles”.

L’homofòbia no és exclusiva de la societat àrab

Els pares i els avis de Murad Odeh van haver de fugir de Nablus, una ciutat al nord de Cisjordània, durant la Guerra dels Sis Dies (1967) i es van instal·lar a València.

Odeh sempre s’havia preguntat si hi havia la possibilitat de ser palestí i gai. Si era compatible pertànyer a una regió en què predomina una cultura conservadora i, alhora, tindre una orientació sexual dissident.

Amb catorze anys va decidir “eixir de l’armari”. En el seu nucli familiar no concebien que algú podia identificar-se amb aquestes dus característiques. Aquest pensament va estar present en el seu imaginari col·lectiu fins que Odeh va conéixer altres xics amb les “mateixes etiquetes” en un viatge que va fer a Palestina el 2023 per a un treball de camp.

“Quan vaig arribar a Jerusalem, la primera cosa que vaig fer va ser obrir una aplicació de cites per a xics homosexuals. De sobte, un xic palestí sense foto em va escriure. Quan li vaig contar que jo també ho era, vam començar a parlar amb més confiança. La primera nit que em vaig reunir amb ell i un amic seu va ser un dels moments més guaridors de la meua vida: vam parlar de xics en àrab i travessats per la mateixa experiència al costat del Mur de les Lamentacions. Quan ho vaig explicar a ma mare, no s’ho creia”, manifesta.

El periodista aclareix que el fet de poder reflectir-se en aquestes persones li va fer un clic en la seua ment: “Els vaig comentar que feia molts anys que no em feia amb mon pare i em van dir ‘no passa res, benvingut al club’. El teu problema, que ha sigut un trauma durant molts anys, et demostra la necessitat de tindre referents i identificar-te”.

El periodista i activista queer s’encarrega de divulgar sobre la resistència LGBTIQ+ a Palestina. Un dels seus últims projectes és el pòdcast Diversitats, on aprofundeix sobre les diferents identitats de les persones del col·lectiu i el pes del context sociocultural.

“El primer obstacle que impossibilita el creixement de les persones queer a Palestina és fruit de l’ocupació militar israeliana”, destaca, i afig que el país està totalment bloquejat i no té cap mena de “capacitat de desenvolupament d’un sistema polític democràtic, perquè no hi ha la possibilitat d’un creixement econòmic ni la implantació de drets civils per a les minories”.

Emfatitza que la prioritat del poble palestí ha sigut no morir de fam i esquivar els atacs israelians: “Si les condicions foren més òptimes, la societat hauria abraçat abans la comunitat LGTBIQ+”.

Durant la seua intervenció, també va posar l’accent en l’estratègia de màrqueting, coneguda com a pinkwashing, que du a terme l’alcalde de Tel-Aviv, Ron Huldai, des del 2009, per a crear una imatge positiva i afí a les persones queer com a atracció turística.

“Aquesta ha sigut la principal arma d’instrumentalització del col·lectiu. Els governs d’Israel han invertit en campanyes per a convertir-se en l’únic paradís LGTBIQ+ de l’Orient Mitjà. El resultat ha comportat una autèntica deshumanització i desinformació de les persones queer palestines”, recalca. Odeh adverteix que és perillós condemnar tota una població perquè hi haja una part que siga homòfoba i aclareix que aquest odi no és “exclusiu de la societat àrab”.

“Només la mobilització social pot generar algun efecte. La via diplomàtica és una farsa. Ha quedat clara la ineficàcia del dret internacional i dels discursos temperats dels líders mundials que tracten aquest tema a llarg termini. El poble palestí no té aquest temps. Ahir es va ordenar l’evacuació de la zona de Rafah, perquè estan a punt d’entrar-hi. És un moment històric molt dur”, subratlla.

Així mateix, Odeh va explicar que, des que va començar el genocidi a Gaza, s’ha usat més sovint una web anomenada Queering the Map, una mena de mapa en què les persones LGTBIQ+ de qualsevol indret del món poden publicar els seus pensaments i els seus estats.

Iniciatives de conscienciació

La convocatòria “Literatura i periodisme contra l’LGTBIQ+fòbia en contextos repressors” s’inscriu dins de les activitats programades per Diversitats, projecte impulsat pel Vicerectorat d’Igualtat, Diversitat i Polítiques Inclusives de la Universitat de València, en el marc del Dia Internacional contra la LGTBIfòbia.

Patricia Picazo, coordinadora i professora del Departament de Teoria dels Llenguatges de la Universitat de València, explica que l’ús de la paraula “repressors” s’ha fet amb la finalitat de mostrar altres contextos que “desconeixem i a què la nostra normalitat no arriba o de què s’informa de manera incorrecta”. Afig que la falta de llibertat està present en qualsevol lloc, independentment del país.